Podemos? Populismes de convent i …dels altres

Com si no n’hi hagués prou amb la desgràcia que són per elles mateixes, les grans crisis econòmiques, fan sortir com bolets, remeis aparents que són  pitjors que la malaltia que pretenen curar.

Perquè no és veritat que les situacions dolentes no puguin empitjorar. I tant que poden!, la història del segle XX  n’és plena d’exemples.    Per desgràcia, els homes hem demostrat un gran enginy a l’hora de transformar problemes greus en catàstrofes sense pal·liatius. Gairebé sempre amb la millor de les intencions, per descomptat.

Santa Claus 2

Carta a Santa Claus

Els populismes, de dretes o d’esquerres, juguen amb la desesperació de la gent,  tot fent creure que hi ha receptes simples per gestionar societats complexes com les nostres. Assenyalen un culpable de tots els mals, que segons convingui, poden ser els immigrants, els capitalistes, els polítics o el sistema, i a partir d’aquí construeixen un relat de teatre de putxinel·lis que faria riure si no fes feredat.

Volen fer creure que es tracta  d’una nova política quan és la dels culs de cafè de tota la vida, només que ara la tertúlia  es fa a les ràdios, les televisions i  les xarxes socials, altaveus de la xafarderia de sempre amb dimensions estratosfèriques. Però la frivolitat és la mateixa.

Per posar un exemple, espigolat  a l’atzar, si repasseu el programa econòmic[1] de Podemos per a la campanya de les europees, hi trobareu aquesta proposta:

-       “Auditoria ciutadana del deute públic i privat per delimitar quines parts d’aquest deute poden ser declarades il·legítimes per prendre mesures contra els responsables i declarar el seu impagament” (p.3)

Algú ha pensat que,  només amb  aquesta declaració d’intencions, el govern que la fes, es trobaria amb el tancament immediat de l’accés al crèdit o amb el seu encariment exponencial? D’on sortirien els diners per contrarestar la reacció? Quins serveis es retallarien? Quins impostos s’apujarien?

Sens dubte és una mesura brillant, pràctica i senzilla per portar una economia que trontolla  cap a la ruïna definitiva. Sensacional!

Ens en podem sortir, i ens en sortirem,  però no serà pas a base de receptes simplistes, cartes als Reis o volades de coloms. Per més angelicals i ben intencionades que siguin!

 

[1]http://podemos.info/wordpress/wp-content/uploads/2014/05/Programa-Podemos.pdf.  Per cert,  web i programa només són  en castellà. Traducció lliure, meva.

Fer o fer fer, aquesta és la qüestió!

Des dels temps més remots, quan els nostres ancestres encara corrien amb  tapaculs per la sabana africana, els homes s’han adonat que hi havia dues maneres de treballar: fer-ho un mateix o fer-ho fer als  altres.

Caçar conills, pescar truites, o fer un pollastre a l’ast  eren coses que podia fer qualsevol que tingués una mica de traça. Caçar elefants ja requeria una certa organització –excepció feta d’alguna testa coronada recentment abdicada, és clar!-  i ja no diguem aixecar una piràmide, que a banda de la inutilitat completa d’un esforç descomunal,  implicava una munió d’arquitectes, capatassos, esclaus i animals de càrrega que feia feredat.

Piramide

Aquests exemples, primaris com són,  ja indiquen que hi ha tasques que,  per les seves característiques,  no pot fer una persona sola. El faraó Keops, per més diví que fos,  no podia construir la Gran Piràmide sense la col·laboració, si us plau per força, de molta altra gent.

La feina del metge, del mestre o del cuiner, és fonamental però diferent de la de fer que l’ hospital, l’ escola o el restaurant funcionin bé. Sense bons professionals no trobareu cap  organització que vagi endavant. Sense una bona direcció tampoc.

Així entendre bé la diferència que hi ha entre el fer i el dirigir és bàsic. Quan empreneu o exerciu una activitat econòmica pel vostre compte cal  que tingueu molt clara aquesta distinció que, per simplificar, és la que separa el professional de l’empresari.

A un emprenedor que comença sol, o sigui gairebé sempre, aquesta distinció li pot semblar irrellevant  atès que, de moment, ell és el professional, l’empresa i tot el què faci falta i més! Però no ho és en absolut d’irrellevant ja que és en funció de la perspectiva que adopti que s’orientarà cap a un resultat o un altre.

O sigui que, compte, fer o fer fer aquesta és la qüestió!

L’eriçó i la guineu

Fa més de dos mil anys el poeta grec Arquíloc digué “ La guineu sap moltes coses però l’eriçó en sap una de molt important”.  Com totes les sentències que capturen una part genuïna de realitat, la frase s’ha aplicat durant segles als àmbits més diversos.

Isahia Berlin, la va fer servir per classificar als grans escriptors, i així, per exemple,  va posar  Plató , Dante, Pascal o Dostoievski,  entre els eriçons i Erasme, Shakespeare ,Montaigne o Joyce entre les guineus. Amb Tolstoi no ho tenia clar.

L'eriçò i la guineu

P.E. Tetlock la va fer servir amb els  científics socials, economistes i politòlegs, que van participar en el seu treball sobre les capacitats predictives dels experts. Després de posar en evidència que, fent  pronòstics, en general eren tan fiables com els astròlegs, va detectar, però un lleuger avantatge per les guineus. Mai sigui!

Té alguna utilitat la metàfora per a les empreses? La guineu és ràpida, astuta i oportunista. L’eriçó és lent, estratègic i enfocat. Si us entreteniu a repassar casos que  conegueu, trobareu exemples d’èxit i de fracàs a banda i banda.

Però hi ha almenys dues coses que podem aprendre encara d’aquesta vella dita i són aparentment contradictòries. La primera té a veure amb el temperament. Si us sentiu guineu no us entesteu a tancar-vos a la closca de l’eriçó, us hi ofegareu! I si us sentiu eriçó no vulgueu córrer com la guineu perquè, a part de no aconseguir-ho, prendreu mal!

La segona és una qüestió d’etapes. En la fase inicial d’un negoci, quan només hi ha idees i  suposicions i cap fet contrastat,  el vostre exemple a seguir és la guineu. Sigueu ràpids, oportunistes i adaptatius, fins que hagueu trobat el vostre model de negoci. Aleshores, i només aleshores, si ho desitgeu,  podreu imitar l’eriçó. La guineu busca, l’eriçó ha trobat!

Equivoca’t, però bé!

Un rei, furiós  amb el seu fill per una malifeta,  va jurar que l’esclafaria  tirant-li una pedrota enorme que tenia a la vora. En calmar-se, s’adonà que tenia un problema. Òbviament no volia matar-lo, però, si trencava el  jurament,  perdria tota l’autoritat. Aleshores, un  conseller  li xiuxiuejà a cau d’orella, que dividís la pedra en mil trossets, i així podria llençar-los al cap de trons del seu fill sense posar en perill la vida del noi i sense faltar a la seva paraula.

Tassa trencada

Aquesta antiga llegenda rabínica  il·lustra, a banda dels perills d’algunes enrabiades, les característiques dels fenòmens que no són lineals, és a dir d’aquells en que l’efecte varia de manera més que proporcional a la causa. A la vida i a la naturalesa n’està ple.  Si deixeu caure a terra una tassa de cafè vint vegades des d’una alçada d’un centímetre no passarà res, però si la deixeu caure, una sola vegada,  des d’una alçada de vint  centímetres és probable que es trenqui. Els efectes d’un xoc amb el cotxe contra un mur, a 50 km/hora no són el doble dels d’un xoc a 25 km/hora, sinó quatre vegades més!

Un emprenedor que comença, que explora un nou model de negoci, no només ha de tenir en compte aquesta peculiaritat del món, sinó que n’ha de treure partit. Encara que pensem el contrari, a l’inici, tot el que tenim són suposicions. Suposem que els nostres clients seran així o aixà, que la nostra proposta de valor els entusiasmarà, o que amb els nostres preus hi haurà bufetades per comprar.

Però en realitat, fins que no sortim al carrer i posem a prova els nostre supòsits, no sabrem res i aleshores descobrirem que, en la majoria dels casos, anàvem errats! Com que aquesta és la naturalesa de les coses, i només podem avançar per prova i error, el què ens cal és fer provatures que ens donin la màxima informació amb el mínim cost. O sigui, les provatures amb codolins i no amb roques!

Innovació i fum

Fa temps que hem arribat a un punt en què una discussió interessant sobre qualsevol tema sembla impossible. Ens movem, sense transició, del  bany maria del políticament correcte a l’exabrupte desfermat. En ambdós casos presidits pel tòpic  i una mandra mental irremeiable. Això fa que el fum i la vaguetat ho omplin tot i acabem per no saber de què parlem. Posaré un exemple del què vull dir.

Una de les paraules màgiques que se suposa ha de resoldre l’estat catatònic en que es troba l’economia és la  innovació. Molt bé. Però de què parlem quan parlem d’innovació ? Només parlem de TIC i de biomedicina? Perquè si és així ho tenim clar! Amb una massa d’aturats enorme i majoritàriament poc formada no veig com aquesta innovació pot ajudar de manera significativa a la creació d’ocupació ni a curt ni a mig termini.

Innovation and nonsense

Que quedi clar que considero ambdues línies estratègiques però  elles soles no resoldran res. O la innovació és una actitud i una pràctica sistemàtiques i  transversals a tots els sectors i a totes les empreses, petites i grans,  o no servirà per res més que per a fer discursos,  amb molt de glamur això sí, però només discursos.

No hi ha sectors innovadors:  hi ha actituds i pràctiques innovadores que exigeixen un gran esforç i picar molta pedra! Ja sé que això és més prosaic però cal que ens ho posem al cap si volem que la innovació deixi de ser una paraula buida i esdevingui una eina real de transformació, com ho ha estat sempre.

Perquè ara sembla que hem fet l’enèsim descobriment de la sopa d’all. Sempre s’ha innovat! O és que la roda, l’hospital, el llibre de text o el pagament a terminis, per exemple,  no han estat innovacions d’una immensa força transformadora?. Amb frivolitat característica confonem innovació amb novetat o, encara pitjor, amb joguines tecnològiques, quan en el millor dels casos només en són  la manifestació més superficial.

La prova de foc  de qualsevol innovació autèntica és que resolgui un problema o una necessitat real de les persones, que els sigui d’útil de debò. La resta són collonades, fum!

Pàgina següent »